Surfistes a càmara lenta

Arxiu d'Autor

Fa un parell de setmanes vaig tenir l’oportunitat de manternir una llarga i agradable conversa amb un dels editors de la prestigiosa editorial MIT Press. Com sabeu, aquesta empresa publica tots els llibres de text del Massachusets Institute of Technology i entre els seus autors hi ha personatjes tan famosos com Noam Chomsky.

Doncs bé, ells ja tenen una certa experiència en publicació digital. Tenen canal de distribució propi i tambè treballen amb canals com ara Amazon. De fet han provat totes les aproximacions possibles. Els resultats son un xic decebedors. Malgrat els esforços, tan sols un 1% dels beneficis venen actualment d’Internet. Encara pitjor: molt sobint s’hi troben que la versió electrònica pot canivalitzar les vendes dels llibres en paper que son els que els hi donen marges de beneficis important. És per això que molt sobint decideixen no publicar determinats volums en digital.

Respecte als dispositius, el nostre amic es mostrava decebut amb els llibres de tinta electrònica. Esmentava un experiment dut a terme amb 6 estudiants als que s’havia facilitat un Kindle DX de franc abans de començar el curs. Tot i disposar dels seus materials en electrònic, tots ells van preferir comprar la versió impresa. En tot cas, la seva opinió respecte als lector per a iPhones i ordinadors era força més bona.

En tot això vaig pensar al llegir una entrada del fantàstic blog Beat.cat titulada “Tenen les editorials una estratègia per matar el llibre electrònic?“. No crec que sigui així, però entenc el neguit dels editors: els marges cauen. Molts no podran suportar les actuals estructures de costos però alhora és una oportunitat per a nous models de negoci. Temps de canvis.

La setmana passada vaig tenir la fortuna de ser convidat a participar en una de les taules rodones de la primera “Feria del Libro Digital” que es va dur a terme a Madrid dins de la cada vegada més popular “Feria de los Contenidos Digitales” (FIDOC). La taula rodona portava per nom “Las redes sociales de libros y las nuevas formas de comunicar”.  L’Antonio Fernández ha fet un bon resum al seu bloc.

Vaig assistir amb ganes de compartir amb els assistents la nostra experiència en la publicació de llibres en formats digitals i sobretot en dispositius de tinta electrònica. Tanmateix, no soc un expert en xarxes socials, així que vaig parar bé l’orella per apendre del que deien uns i uns altres. La veritat és que l’experiència va ser molt possitiva. Els altres ponents van resultar ser uns companys de taula excel·lents i vaig apendre molt d’ells.

De la xerrada, destacaria un parell de temes. Per una banda, l’enfoc de les promocions en xarxes socials. No val que l’editorial faci d’intermediari. És l’autor qui s’ha de presentar i gestionar la seva xarxa de relacions. L’autor passa a vendre la seva vida per a vendre la seva obra. I això és un canvi.

El segon tema que volia destacar és el dels models de negoci relacionats amb el llibre. Tot i que possiblement la gent estigui més disposada a pagar per un llibre que per una cançó, resta per veure què passarà amb la venda de llibres per internet. El Kindle d’Amazon ha funcionat bé, però l’èxit no ha sigut tant del dispositiu com del servei de la botiga americana. Amazon ha construït una comunitat de cincuanta milions d’usuaris que estan encantats amb el servei de compra per correu tot i haver d’esperar un parell de setmanes per rebre els productes que han comprat. Si ja estaven contents abans, com no han d’estar-ho amb un Kindle, el millor dispositiu que hi ha al mercat i que els hi permet comprar el que volen de forma inmediata! A principis del s.XXI, la clau és tenir al client ja no content sinó emocionat.

Estem desenvolupant una eina d’anotacions que permet destacar textos de pàgines html com fariem amb un rotulador a sobre d’un paper. És el que s’ha fe tota la vida: amb un llàpis subtratllem allò que creiem més interessant d’un llibre. Per saber-ne més podeu llegir l’entrada coresponent del al web del peojecte MyWay.

Ara bé, amb la web podem fer coses molt interessants que amb paper serien impossibles. Si agreguem tots els destacats, construïm automàticament un resum (1). Tambè pot servir per a rectificar alguna dada, nomès cal destacar el text erroni i afegir un comentari (2). A més professor i estudiant poden preguntar-se coses dins d’un context: “AIXÒ no s’enten, m’ho pots explicar?” (3). I finalment, uns i altres poden compartir les seves troballes, els seus comentaris (4).

En tot cas al que realment m’engresca és que estem creant una eina que ha de permetre a cada estudiant crear les seves pròpies col·leccions. M’explico. Recordo haver llegit fa anys “El pensament salvatge” de l’antropòleg Lévi-Strauss. Haig de reconèixer que no vaig entendren ni un borrall, però una cosa em va quedar clara: el francès descobreix un pensament (que va anmomenar “salvatge” tot i que és tan actual i important com el “científic”) que es caracteritza pel fet que qui el porta a terme col·lecciona fragments d’informació o eines, les classifica i posteriorment les fea servir fora del seu context original. Clar i ras: les recicla.

I què és l’eina d’anotacions sino una eina de reciclatge? Una eina que permet que cadascú es creii les seves pròpies col·leccions i les endreci d’una manera determinada? Encara més: una eina que permet que els estudiants comparteixin no sol les peces sinó tambè la forma de classificar-les. És el pensament salvatge… 2.0.

La setmana passada vaig tenir la sort d’assistir a unes jornades que organitzava la Càtedra Unesco i a on es va parlar d’un concepte que es comença a sentir força: el Social Open Learn. Encara no s’hi troba a la Wikipedia, però no trigarà en arribar-hi. Altres termes similars com Open learning, Cooperative Learning i Social Learning si que hi son presents a l’enciclopèdia.

Clar i ras: apendre sol està bé però apendre en comunitat és encara millor perquè es desencadenen tot un seguir de factors emocionals que porten l’aprenentatge un pas més endavant. Apendre amb altres era un procès que havia estat confinat fins ara a les aules, ja siguin d’una escola o d’una universitat. Però Internet ha dinamitat aquests límits.

Acaba aquesta dinàmica amb les universitats? Segurament no, però alguna cosa canviarà. Anem a pams. Per a analitzar els canvis farem servir l’anàlisi que fa en David Wailey divideix de la cadena de valor d’una institució docent. Ell hi veu tres elements: la creació de coneixement; l’aprenentatge; i l’acreditació.

Respecte al primer punt queda clar que avui en dia una universitat no pot confinar el coneixement que genera dins dels seus murs. Mai ha sigut així i avui en dia és encara més evident que hi ha d’haver una permeabilitat entre el que s’explica dins i el que s’explica fora. Els propis estudiants forcen dia a dia aquesta osmosi, posant en entredit el que se’ls hi explica.

Però l’aprenentatge tambè canvia: s’obre a l’exterior arrossegat novament per la pressió dels propis estudiants que volen mostrar el que estan aprenent i contrastar-lo amb una comunitat tant amplia com sigui possible. Tammateix, cada cop és més fàcil que comunitats no oficials organitzin el seu aprenentatge al voltant d’eines col·laboratives.

Fins i tot l’acreditació es pot veure afectada. QUè impedeix que els propis alumnes s’avaluin entre ells? En un món cada cop menys meritocràtic, en comptes de fiar-nos dels demès busquem nosaltres mateixos les dades que ens serviran per a desenvolupar el nostre propi criteri. Així doncs, perquè el criteri del professor és el que ha de ser el de referència?

En aquest escenari comencen a pendre força la idea d’una Plataforma d’Aprenentatge Obert: una eina que agregui les tasques que un alumne va fent aquí i allà i que faciliti coses com ara l’usabilitat de l’entorn i la traçabilitat que necessita el professor per avaluar.

L’Ismael Peña ha fet un resum excelent de les jornades en una, dos i tres parts. Altrament paga la pensa seguit el blog de Dolors Reig, tot un referent en aquests temes.

Finalment, hem escollit DocBook com a candidat per substituïr el nostre entranyable sistema de marques. Tots hi hem estat d’acord. Entre els motius que ens han portat a pendre aquesta decisió, cal destacar el fet que el conjunt d’etiquete de DocBook és molt complert, que és molt conegut en el món editorial i que tè una comunitat activa i nombrosa al darrera. El punt a favor de DTBook és el suport de la indústria, un suport que també tè DocBook.

Ara hem d’analitzar amb detall si és possible adaptar els nostres continguts a DocBook i què fem amb les incompatibilitats que apareguin – que n’hi haurà. Encabat haurem d’escriure un full de ruta per a l”adaptació del procès editorial al nou marcatge. I sol serà aleshores que prenguem la decisió final.

Com segurament coneixeu, els estudiants de la UOC reben tots els materials didàctics que necessiten a casa abans de l’inici de les classes. Tots aquests materials pertanyen a la Universitat i han estat elaborats per la nostra editorial. Sumant totes les assignatures, disposem de més de 2000 obres: un volum important.

En  un principi aquests materials eren llibres. Desrpès van aparèixer algunes webs que es distribuïen en CD. Ens vàrem adonar que els estudiants que rebien els CDs reclamaven els materials en format paper, principalment per llegir a casa, i els que rebien els llibres volien la web per a eralitzar consultes puntuals.

Així doncs ens vam decidir per incloure la tecnologia XML al nostre procès editorial, cosa que ens permetia generar sortides pdf i web automàticament. El canvi va ser tot un encert. Actualment la meitat dels nostres continguts estan en format XML i gràcies a això els podem lliurar en sis formats diferents sense que això ens suposi un cost extra: pdf, web, mobipocket, epub, audio sintètic i uns “videollibres” que anomem “karaoke”. El nom que fem servir per a agrupar tots aquests desenvolupament és MyWay: donem el contingut en diferents formats i els estudiants fan servir el que volen segons les seves necesstats concretes.

Com sempre, varem començar a marcar en XML amb més ganes que coneixement. Vam utilitzar els nostres pròpis tags sense tenir en compte que en el mercat ja existien sistemes com DTBook i DocBook. Un exemple: el que per a nostres és un “mòdul”, per a DTBook és un “level” i per a DocBook és un “chapter”.

Tenir un sistema de marques estàndard no és imprescindible, però ajuda a compartir els desenvolupaments amb altres institucions i a aprofitar programes ja existents. I és precissament això el que volem. Així doncs, ens hem decidit a adoptar algun dels sistemes de marques ja existents. Ara el dubte és saber quin.

Els dos sistemes que coneixem son DocBook i DTBook. Encara no ens hem decantat per cap d’ells. Tot just estem analitzant els pros i els contres de cada un d’ells. Us deixo aquí les notes que hem anat prenent per si és del vostre interès:

DTBook

  • Hi ha plug-ins de “save as…” per a word (+1)
  • Hi ha plug-ins de “sace as…” per a openoffice (+1)
  • Compatible amb ePub (+1)
  • Compatible amb Daisy (+1)
  • 80% dels nostres tags (-1)
  • Es pot incloure MathML (+1)
  • Al formar part de l’especificació DAISY, reb el suport d’institucions que vetllen per l’accessibilitat dels continguts (+1)
DocBook