Surfistes a càmara lenta

El projecte Doraemon té com a objectiu ajudar al consultor d’una assignatura a respondre les consultes dels alumnes. El propòsit és presentar al consultor, de manera automàtica, suggerències de resposta. Actualment es treballa en el supòsit de que el consultor rebi una consulta que ja va ser formulada en el fòrum de la seva aula en un semestre anterior. De tota manera, està previst que també suggereixi respostes trobades en materials didàctics o en fonts externes com la Viquipèdia. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Després de quasi 10 anys sense retocar-ho, calia fer un esforç i començar un projecte d’un nou format web adaptat a les necessitats actuals dels estudiants i professors de la UOC.

Així doncs, el primer que vam fer és un recull de requeriments i anàlisi de l’estat actual. Per això es va fer una primera trobada al Juliol, on un conjunt de professors, editors i personal de la casa van debatre sobre el format web.

El següent pas va ser parlar amb els caps dels diferents estudis que ofereix la UOC i demanar que ens adrecessin a dos dels seus professors per poder entrevistar-nos i recollir idees, opinions, suggerències i casos d’ús sobre el format web. Ens vam reunir amb 10 persones en total i vam redactar un informe resumint les principals idees que vam extreure.

Els punts o idees clau que hem vist sobre el nou format web són:

  • S’ha de poder inserir tot tipus de contingut (ja sigui simulacions, documents col.laboratius, vídeos, equacions) dins la carcassa d’una manera fàcil i ràpida.
  • Hem d’oferir tota una sèrie d’eines bàsiques (comunes a tot material) per a facilitar l’estudi del material i oferir avantatges enfront el format paper (pdf). Exemples d’eines serien un cercador, una taula de continguts, un recull d’enllaços / recursos o un núvol de conceptes.
  • S’ha d’afegir interactivitat al material, com ara exercicis d’autoavaluació, eina d’anotacions, secció de comentaris o enllaços compartits, doncs el format web ha d’estar més centrat en les activitats que en el contingut.
  • El professor o tutor ha de poder editar el material al llarg del quadrimestre, tot complint sempre amb els drets d’autor.
  • S’han de poder vincular de forma fàcil i usable els recursos d’aprenentatge (materials i fonts, lectures, pac’s) i altre material complementari.
  • L’estudiant ha de poder visualitzar el material en mode offline, sense restringir la capacitat d’anotar, comentar, preguntar, etc. Els canvis fets es sincronitzen el següent cop que es connecti.
  • El material web ha de complir uns certs estàndards d’accessibilitat.
  • El disseny del material s’ha d’adaptar al nou estil del campus 5.0, essent un disseny més simple, que faciliti la lectura.

Com podeu veure la tasca que ens queda és gran, doncs materialitzar tot això no és cosa de dos dies. Ja us anirem informant de com evoluciona aquest emocionant projecte!

Etiquetes: , , ,

La setmana passada vaig tenir la fortuna de ser convidat a participar en una de les taules rodones de la primera “Feria del Libro Digital” que es va dur a terme a Madrid dins de la cada vegada més popular “Feria de los Contenidos Digitales” (FIDOC). La taula rodona portava per nom “Las redes sociales de libros y las nuevas formas de comunicar”.  L’Antonio Fernández ha fet un bon resum al seu bloc.

Vaig assistir amb ganes de compartir amb els assistents la nostra experiència en la publicació de llibres en formats digitals i sobretot en dispositius de tinta electrònica. Tanmateix, no soc un expert en xarxes socials, així que vaig parar bé l’orella per apendre del que deien uns i uns altres. La veritat és que l’experiència va ser molt possitiva. Els altres ponents van resultar ser uns companys de taula excel·lents i vaig apendre molt d’ells.

De la xerrada, destacaria un parell de temes. Per una banda, l’enfoc de les promocions en xarxes socials. No val que l’editorial faci d’intermediari. És l’autor qui s’ha de presentar i gestionar la seva xarxa de relacions. L’autor passa a vendre la seva vida per a vendre la seva obra. I això és un canvi.

El segon tema que volia destacar és el dels models de negoci relacionats amb el llibre. Tot i que possiblement la gent estigui més disposada a pagar per un llibre que per una cançó, resta per veure què passarà amb la venda de llibres per internet. El Kindle d’Amazon ha funcionat bé, però l’èxit no ha sigut tant del dispositiu com del servei de la botiga americana. Amazon ha construït una comunitat de cincuanta milions d’usuaris que estan encantats amb el servei de compra per correu tot i haver d’esperar un parell de setmanes per rebre els productes que han comprat. Si ja estaven contents abans, com no han d’estar-ho amb un Kindle, el millor dispositiu que hi ha al mercat i que els hi permet comprar el que volen de forma inmediata! A principis del s.XXI, la clau és tenir al client ja no content sinó emocionat.

Un cop millorat el rendiment “global” del nostre generador, volíem fer més ràpid el procés de generació dels videollibres, doncs és el format que menys hem generat fins ara i el que triga més.

Per això vam fer unes estadístiques detallades de quant es trigava en generar un videollibre. I vam veure que el “coll d’ampolla” estava, principalment, al procés de conversió de Flash a Video (MPEG-4). Podia arribar a ser entre un 75 i un 83% del temps total de generació. Aquest procés s’executa a través d’un programa anomenat Moyea. El cridem des del nostre projecte Java, indicant-li el path de l’arxiu Flash (.swf) i els paràmetres del vídeo MPEG-4 de sortida.

Un dels incovenients del conversor de flash a vídeo (i encara no hem trobat cap que ho sàpiga fer) és que no sap quant dura aquest, ja que tota l’animació està basada en actionscript. Per a ell és com un flash d’1 sol frame, i si no li indiquem res, recorre aquest frame i deixa de capturar. Per a evitar això, Moyea té la opció d’indicar-li els segons que vols que estigui capturant el Flash.

És per això que cada conversió d’un flash dura com a mínim el temps de reproducció del mateix. Això ens causa un coll d’ampolla molt gran. Llavors vam provar de cridar vàries instàncies del Moyea a la vegada, a veure si podíem anar generant diferents vídeos de forma concurrent. I va sortir perfectament.

Així doncs, només calia que, quan generem un videollibre i arribem al pas de generar tots els vídeos d’un mòdul, en comptes d’anar-ho fent en sèrie, un darrera l’altre, creem uns quants threads (controlem el número màxim amb una constant) i anem convertint uns quants arxius flash a la vegada.

És així com ho hem acabat fent i, la veritat, és que el rendiment ha millorat molt. Ara a veure com es comporta a llarg termini. Ja us explicarem!

Un dels objectius que tenim fixats dins del projecte MyWay (generació dels continguts de les assignatures en diferents formats) és aconseguir un ritme de generació bastant elevat. Penseu que no només hi ha els continguts nous d’aquest any, sinó que també tenim tota una llarga llista d’assignatures d’anys passats i que també hem de generar.

Amb aquest objectiu al cap, i sabent que els continguts que triguen més a generar-se són els audiollibres i els videollibres (generar un ebook al estil epub o mobipocket d’una assignatura no costa més de 5 minuts!!), ens vam posar a pensar de quines maneres podíem accelerar el procés de generació.

Primer de tot, vàrem veure que no podíem permetre’ns el luxe de generar només una assignatura a la vegada, doncs un videollibre podia arribar a trigar fins a 24h en generar-se. Així doncs vam establir, dins del nostre projecte (J2EE + Spring + Tomcat) un sistema de gestió de treballs o tasques amb Quartz. Nosaltres programem els treballs que volem fer i establim el màxim número de treballs (o threads dins del nostre generador) que es poden estar executant alhora.

D’aquesta manera també aconseguim que, si s’està generant un videollibre, no bloquegi durant 24h o més el procés de generació d’un ebook o audiollibre. Nosaltres tenim establerts 3 treballs: un que va comprovant si hi ha assignatures noves a generar (en cas afirmatiu inserta una petició d’aquella assignatura per cadascun dels 4 formats actuals), un que genera els formats d’ebook (epub i mobipocket) i un altre que genera els formats amb veu (audiollibre i videollibre).

Aquests 3 treballs “programats” s’executen, tal com hem esmentat, alhora, fins a un màxim de 3 treballs concurrents (podem augmentar o disminuir aquest número al nostre gust). Així doncs podem tenir al mateix temps generant-se 3 formats de 3 assignatures diferents (3 videollibres o 2 videollibres i 1 audiollibre …). Tot depèn de la capacitat i càrrega del servidor on s’estigui executant!

En la pròxima entrada explicarem com vàrem millorar, a continuació, el procés de generació d’un videollibre.

Estem desenvolupant una eina d’anotacions que permet destacar textos de pàgines html com fariem amb un rotulador a sobre d’un paper. És el que s’ha fe tota la vida: amb un llàpis subtratllem allò que creiem més interessant d’un llibre. Per saber-ne més podeu llegir l’entrada coresponent del al web del peojecte MyWay.

Ara bé, amb la web podem fer coses molt interessants que amb paper serien impossibles. Si agreguem tots els destacats, construïm automàticament un resum (1). Tambè pot servir per a rectificar alguna dada, nomès cal destacar el text erroni i afegir un comentari (2). A més professor i estudiant poden preguntar-se coses dins d’un context: “AIXÒ no s’enten, m’ho pots explicar?” (3). I finalment, uns i altres poden compartir les seves troballes, els seus comentaris (4).

En tot cas al que realment m’engresca és que estem creant una eina que ha de permetre a cada estudiant crear les seves pròpies col·leccions. M’explico. Recordo haver llegit fa anys “El pensament salvatge” de l’antropòleg Lévi-Strauss. Haig de reconèixer que no vaig entendren ni un borrall, però una cosa em va quedar clara: el francès descobreix un pensament (que va anmomenar “salvatge” tot i que és tan actual i important com el “científic”) que es caracteritza pel fet que qui el porta a terme col·lecciona fragments d’informació o eines, les classifica i posteriorment les fea servir fora del seu context original. Clar i ras: les recicla.

I què és l’eina d’anotacions sino una eina de reciclatge? Una eina que permet que cadascú es creii les seves pròpies col·leccions i les endreci d’una manera determinada? Encara més: una eina que permet que els estudiants comparteixin no sol les peces sinó tambè la forma de classificar-les. És el pensament salvatge… 2.0.

La setmana passada vaig tenir la sort d’assistir a unes jornades que organitzava la Càtedra Unesco i a on es va parlar d’un concepte que es comença a sentir força: el Social Open Learn. Encara no s’hi troba a la Wikipedia, però no trigarà en arribar-hi. Altres termes similars com Open learning, Cooperative Learning i Social Learning si que hi son presents a l’enciclopèdia.

Clar i ras: apendre sol està bé però apendre en comunitat és encara millor perquè es desencadenen tot un seguir de factors emocionals que porten l’aprenentatge un pas més endavant. Apendre amb altres era un procès que havia estat confinat fins ara a les aules, ja siguin d’una escola o d’una universitat. Però Internet ha dinamitat aquests límits.

Acaba aquesta dinàmica amb les universitats? Segurament no, però alguna cosa canviarà. Anem a pams. Per a analitzar els canvis farem servir l’anàlisi que fa en David Wailey divideix de la cadena de valor d’una institució docent. Ell hi veu tres elements: la creació de coneixement; l’aprenentatge; i l’acreditació.

Respecte al primer punt queda clar que avui en dia una universitat no pot confinar el coneixement que genera dins dels seus murs. Mai ha sigut així i avui en dia és encara més evident que hi ha d’haver una permeabilitat entre el que s’explica dins i el que s’explica fora. Els propis estudiants forcen dia a dia aquesta osmosi, posant en entredit el que se’ls hi explica.

Però l’aprenentatge tambè canvia: s’obre a l’exterior arrossegat novament per la pressió dels propis estudiants que volen mostrar el que estan aprenent i contrastar-lo amb una comunitat tant amplia com sigui possible. Tammateix, cada cop és més fàcil que comunitats no oficials organitzin el seu aprenentatge al voltant d’eines col·laboratives.

Fins i tot l’acreditació es pot veure afectada. QUè impedeix que els propis alumnes s’avaluin entre ells? En un món cada cop menys meritocràtic, en comptes de fiar-nos dels demès busquem nosaltres mateixos les dades que ens serviran per a desenvolupar el nostre propi criteri. Així doncs, perquè el criteri del professor és el que ha de ser el de referència?

En aquest escenari comencen a pendre força la idea d’una Plataforma d’Aprenentatge Obert: una eina que agregui les tasques que un alumne va fent aquí i allà i que faciliti coses com ara l’usabilitat de l’entorn i la traçabilitat que necessita el professor per avaluar.

L’Ismael Peña ha fet un resum excelent de les jornades en una, dos i tres parts. Altrament paga la pensa seguit el blog de Dolors Reig, tot un referent en aquests temes.